La línia de les emocions

Vivim en un entorn on mostrar les emocions de manera oberta resulta complicat. La societat espera de nosaltres seriositat i neutralitat per tal de ser bons depositaris de la seva confiança. Ser etiquetat com algú propens al melodrama, la histèria o l’eufòria pot resultar letal pels nostres projectes de vida, doncs habitem en un context basat en les expectatives externes, on la confiança es fonamenta en la predictibilitat de les nostres accions. És per això que la nostra capacitat per reprimir-nos emocionalment esdevé una habilitat valorada positivament pels nostres mercats vitals: laboral, bancari, acadèmic i fins i tot sentimental. Així doncs, no resulta estrany que, entre tanta repressió emocional, l’ésser humà acabi buscant espais d’alienació (o alliberament!) on pugui saltar aquesta barrera de contenció sense la por de ser jutjat.

Aquest diumenge ens ha brindat l’exemple per antonomàsia d’aquest fenomen: el Clàssic entre el Barça i el Reial Madrid. Un estadi amb cent mil persones i mig món enganxat a la televisió per viure noranta minuts d’emocions descontrolades. Banderes, bufandes i samarretes blaugranes i blanques per reforçar la nostra identitat i justificar la nostra alegria o decepció quan siguin les sis de la tarda, fent les delícies dels directors de màrqueting d’una i altra entitat.

Comencem a les quatre de la tarda amb un espectacle de cromàtic i musical: un excepcional mosaic de cartolines amb el cant del Barça de fons, interpretat a capella pels assistents al Camp Nou. Una munió de persones, en un estat vital proper al nirvana, conscients de la seva missió vital en aquell moment concret: transmetre tota la confiança als onze jugadors locals i apropar-los a una victòria de la que tots els aficionats, el jugador número 12, en seran partícips.

I roda la pilota. No va passar gaire més de deu minuts on en una jugada per l’esquerra servia el gol a Coutinho, moment on l’alegria es desfermava per una banda i la resignació per una altra. La pilota entrant en la porteria de l’equip blanc com a detonant emocional. Tant fàcil com complicat. Un quart d’hora més tard apareixia un ingredient revolucionari que s’ha afegit a la lliga i que desperta una nova experiència emocional. El VAR entrava en acció i la impaciència, la intriga sense límits assolava el món a l’espera de la decisió d’una persona mirant una pantalla. Es decreta penal i esclata la eufòria i la indignació com si es tractés d’una acció definitiva. Excessos emocionals que es confirmen quan la pilota torna a creuar la ratlla de gol, però que podrien haver canviat de bàndol si Courtois hagués aconseguit portar la seva mà dreta uns centímetres més enllà.

Comença la segona part i canvien les tornes. Una revolució tàctica del quasi acomiadat Lopetegui porta al Madrid a dominar i a marcar un gol. La desesperació blanca es torna en esperança cega i la plena confiança blaugrana en por. Un estat emocional que es manté 25 minuts fins que Suárez torna a marcar, tornant a situar els sentiments d’uns i altres a l’estat en que es trobaven a la mitja part. Dos gols més dels blaugrana en el tram final fan aflorar els extrems: ira i alegria burleta s’expressen sense filtres. La humiliació queda atorgada als perdedors i la glòria als vencedors.

Una paleta d’emocions tan rica en hora i mitja que contrasta amb el nostre dia a dia, com no ha de resultar atractiva? Però aquesta atracció ens obre de nou la caixa dels trons de les preguntes filosòfiques:

És positiu implicar-se emocionalment en resultats que no depenen de nosaltres?

Realment necessitem aquests contextos? Es tracta d’alliberament o d’alienació?

Hem de restringir els espais d’alliberament emocional irracional o portar aquesta llibertat a espais més quotidians?

La resposta està en cadascú de nosaltres, així com en el nostre esquema de valors. Però sobretot, i com gairebé sempre, resideix en el poder de posar consciència a la realitat d’aquestes situacions: de com vivim la nostra vida quotidiana i dels mecanismes de repressió i la necessitat d’alliberar aquelles emocions més viscerals, tan humanes com socialment estigmatitzades.

Potser si la nostra vida emocional s’assemblés més a un partit de futbol, el futbol no existiria!

2018-11-11T21:18:50+00:00

About the autor:

Deje su comentario

Pin It on Pinterest

Share This