La fortalesa de la vulnerabilitat

“Em sento pletòric!” o “Que bona que soc!” son sentiments magnífics. L’autoestima és una eina imprescindible per encarar el dia a dia i avançar en un món ple de dificultats. Quan ens sentim així, tenim la sensació de poder superar qualsevol obstacle que s’interposi en els nostres camins. No és d’estranyar doncs, que els models arquetípics amb que se’ns bombardeja via publicitat siguin els de persones actives, segures de si mateixes i sobretot PRODUCTIVES. La recerca dels neurotransmissors que generen aquestes sensacions (tals com la dopamina, la serotonina, entre d’altres…), s’ha convertit pràcticament en un deure, generant les nefastes conseqüències que suposa la drogoaddicció en la nostra societat.
Gestionar la cresta de la onada generalment resulta més senzill (i amb això no afirmo que ho sigui!) que conduir les nostres emocions en moments baixos. Si hi afegim que existeix una enorme distància que separa el coneixement adquirit per la ciència respecte al que s’ha transmès a la ciutadania en termes del nostre món interior, això òbviament multiplica la dificultat. La ignorància emocional és resultat d’un sistema que educa en els aspectes lògics del cervell i que demanda bens materials, reduint la felicitat i el valor a un conjunt de xifres reflectides en un compte corrent gestionat per una entitat bancària.
Així doncs, resulta imprescindible generar-nos una pregunta: Què passa el dia quan l’expressió interna no és positiva? Tenim dret a sentir que no som útils? A tenir por de que no ens estimin? A dir “avui tot em surt malament”?
La resposta és clara: no només hi tenim dret, sinó que és part inevitable de la condició humana. Gestionar aquestes emocions resulta indispensable per arribar a trobar una vida equilibrada, doncs com en l’economia, les crisis ens indiquen l’esgotament de recursos degut a unes pràctiques errònies. Intentar superar aquests estats anímics sense identificar allò que els provoca és tractar els símptomes sense sanar una malaltia, afegint-hi la frustració de ser incapaç d’assolir aquell estat que s’espera de nosaltres. Començar a fer “running” o “mindfullness” pot ser útil per segregar els neurotransmissors dels que parlàvem d’una manera natural (òbviament molt millor que acudir a substàncies psicotròpiques), però seguirem sense encarar la nostra ignorància original i seguirem lligats a aquelles “dents de serra” tant familiars per a molts de nosaltres.
Com ho fem doncs, si la ignorància és justament la barrera que ens separa de trobar el camí a l’equilibri? Aquí és on entra l’element de la discòrdia! En un món que ens demana fortalesa i seguretat, la solució passa justament per mostrar la nostra vulnerabilitat: demanar ajuda és d’aquelles accions tant estigmatitzades socialment com necessàries. Necessitar recursos, en aquest cas emocionals, exposa una possibilitat de rebre mal sense defensa possible, i això ens horroritza. No resulta racional, per tant, passar a l’altre extrem i exigir-nos que de sobte comencem a explicar a tothom les nostres “misèries”, però si començar a entrenar-nos en aquella gent en qui confiem cegament, aquelles persones que sabem que mai ens faran mal. I perquè no, ajudar-nos també de professionals com coachs o psicòlegs, que a més disposen d’eines i formació per identificar aquells problemes que ens frenen. Si som capaços de descobrir aquelles conductes que ens provoquen aquests sentiments i aconseguim corregir-les, observarem de seguida els canvis meravellosos que es produeixen.
La vulnerabilitat no te res a veure amb feblesa, la feblesa és amagar la vulnerabilitat sota una duresa construïda a base de covardia. Una armadura que ens desdibuixa, que ens desvia del que realment som, d’allò que volem i d’aquelles coses que estimem. Construir un món empàtic és el nostre deure per fer-nos més valentes i valents, per fer de la vulnerabilitat una fortalesa.

Deje su comentario

Share This